L’emperador de les realitats oblidades

More about L’emperador de les realitats oblidades

Durant tres-cents anys, l’emperador havia estat assegut al seu tron de fulles mortes, esperant un missatge de Déu. Malauradament, Déu havia estat substituït per un ordinador l’any 1947, i ningú no s’havia molestat a informar-lo.
Cada tardor, els seus súbdits es convertien en papallones nocturnes i sortien volant per les finestres de la catedral. Cada primavera, tornaven com a records de persones que mai no havien existit.
Un matí, un ocell mecànic li va xiuxiuejar que l’univers era una falsificació.
L’emperador es va examinar els dits de fusta. Sota l’escorça, uns circuits diminuts bategaven amb els somnis de civilitzacions extingides.
—Aleshores, qui —va preguntar— m’està somiant?
L’ocell va riure amb la veu de la seva àvia, que havia mort abans que s’inventés el temps.
A fora, la catedral es va dissoldre en pol·len daurat. Mil segles oblidats s’enlairaven lentament.
L’emperador va comprendre finalment que l’eternitat no era més que un rellotge espatllat.
Va tancar els ulls.
En algun lloc, en un altre univers, un nen petit va obrir una capsa de fusta i hi va descobrir la tardor.